Felicitats Meim!

Avui és un dia especial pel Molde Team. Un dels nostres integrants avui fa 24 pals...

FELICITATS MEIMUT!

Excursió a Trollkirke

El passat dissabte es va fer una excursió conjunta amb tota la penya erasmus. L'objectiu a assolir era Trollkirke, o el que és el mateix, Troll church o Esglèsia troll. Trollkirke consisteix en una cova situada en una muntanya que es troba a 45 min en bus de Molde en la que hi ha una cascada d'uns 15 metres al seu interior. Fins aqui tot bé. La malaltia s'inicia quan al baixar de l'autocar descobreixes que et queden 4 km a peu fins l'esmentada cova i s'accentua quan just en aquell instant comença una pluja fina però incessant.

Al veure el rètol, el primer que fas es preguntar quan es tarda en recòrrer aquesta distància a peu. Segons l'Omer i algun parell més d'incoscients, en 2 horetes liquides el tema, cosa que en el fons et tranquilitza, ja que el desnivell vertical no és precisament poc pronunciat i penses que farem un rodeo per la muntanya.

I una polla.

El camí d'ascens a la cova és totalment vertical i en cap moment s'intenta anar tallant pel pendent per suavitzar l'agonia. Tot i això els drames no acaben aquí. Desgraciadament pel grup, existeix un estudiant de 38 pals procedent del Nepal que infringeix un ritme infernal que obliga inconscientment a la resta a seguir-lo.


Mullats, suats i extenuats arribem a l'entrada de l'admirada i a la vegada maleïda cova. 5 minuts de descans i es demanen voluntaris per entrar-hi. Com no, com que nosaltres disposem d'un físic envejable, ens oferim voluntaris juntament amb la Helen from China i el gavatxu awalltrapat from France. Pos ale, un parell de lots del Europris (el super més barat i extrany de la town) i cap dins.

Eus aquí quan hom pregunta per la figura del clàssic guia, però pel que sembla aquí a Noruega, o com a mínim a Molde, no existeix. Armat de valor i penetra en una cova que sembla un frigorífic únicament equipat amb unes llenternes de dubtosa qualitat. 4 relliscades, un parell de cops de cap i algun peu enfonsat a l'aigua i arribes al temple troll amb el salt d'aigua i la llum que es cola de l'exterior. Fantàstic.


Al sortir de la cova ets rebut com un heroi i les preguntes sobre la bellesa de l'interior t'abrumen. És el torn de que la resta de companys vagin entrant en grups de 5... això anirà per llarg... és el moment de menjar alguna cosa.

En el moment de l'àpat vam descobrir que el calçar-s'ho i el tunning és el que es porta. Res d'un parell d'entrepans, que va. Amanides, hotdogs amb mil extres, plats de pasta i yougurts. Si ja de per si l'experiència erasmus et fa valorar el menjar, aquest dia encara més. Quina enveja!

Amb alguna cosa a la panxa (ni molt menys plena) al Meimut i a mi ens va agafar un rampell de motivació i vam fer un últim ascens per entrar a unes grutes superiors i per tenir millors vistes. A mig camí vam trobar un altre accés a la cova a través d'una escala relativament assegurada a la roca. Els pantalons patien per possibles fugues provinents de l'intestí gros però vam superar la por i amb ella la prova. De mentres, l'Arnau feia de les seves.


El moment de la tornada també es fa dur ja que la pujada ja et queda lluny però encara recordes aquells moments agònics viscuts. Tot i això, arriba un punt que les cames tiren la tovallola i simplement has de vigilar d'assegurar els peus per no patir rotures del lligament lateral extern, lligament que per experiència fot un mal de collons quan te'l rebentes. Una horeta i ja erem a baix.

Per acabar amb la èpica excursió, va ser divertit assebentar-se que l'autocar de tornada no ens recollia fins les 5 de la tarda... Per sort, és per tothom sabuda la passió de l'Arnau per l'alta tecnologia i les engrescades en general, així que conectant l'Ipod al maxim volum als seus cascs super potents de Dj vam aconseguir uns altaveus amb el que fer una midgiadeta al mig d'un prat a l'estil la vaca de "Milka" tot escoltant Café del Mar. Us juro que va ser un dels moments més relaxants de les nostres encara curtes vides.


I en fi, arribada de l'autocar i de nou cap a casa fets uns pordioseros. Ens mereixiem una dutxa.

Wood's Nightmare Week :: Part 3

Bé, ja hem tingut un parell d'exemples del que ha significat la presència del Wood amb nosaltres. Continuem.

El nano a mida que avançaven els dies anava trobant-se còmode i tots esperàvem impacients les noves sopreses. No van tardar en arribar.

La penya del ja famós ESN (ho repetirem per última vegada... Erasmus Student Network) havien programat una serie d'activitats enmarcats dins de la setmana d'integració i taladrada de la Høgskolen. Pel matí consistia en una visita a una platjeta que hi ha a les afores de Molde amb zona de ajardinada per fer uns tocs, partidillus o simplement sentar-se i fer el vago, això acompanyat d'una barbacoa per la patilla. Vem apuntar-nos a l'excursió sense gaire il·lusió ni motivació, però val a dir que realment va valer la pena per poder gaudir d'unes bones vistes del Moldefjord així com del Wood lluint cuerpo serrano amb els seus gayumbus del mercadillo tot fent un banyet a les sorprenents aigues no gèlides del fjord.


Per la tarda els maxi integradors de la ESN van convidar a tots els international students a un sopar (bé gratis no, 50 Nok, excepte una persona que va anar per la face. Algú s'atreveix a endivinar-ho? Sí, el nostre ídol i mesïes). El sopar en si no va tenir gaire història. Peix de la terra, gambetes, les patates bullides més picants del món, un sofregit amb cebeta i salses diverses. Però és justament al final del sopar on s'engega la màquina.


Si us he de ser sincer, tot i que els paios de la ESN a vegades poden fer-se pesadets, he d'admeter que el jalar estava força bé. A mi com a mínim em va agradar. Tot i això hi havia un inconvenient fatal... la total absència d'alcohol... i els nostres cosos adictes i mal acostumats començàven a demanar-ne. Calia trobar unes birres com fós, era qüestió de vida o mort, però vet aquí que el mestre ens va tornar a il·luminar: "Saludem a aquesta penya que està de birres a casa seva i ens colem per la finestra". Dit i fet, el angry cowboy, the big fat twins i algun que altre crugit més van accedir a sumar-nos a la seva festa particular.


La infiltració per la finestra va crear escola i de camí cap a casa vem veure el que després serien les noves víctimes. Un grup de colegues disfrutaven d'una vetllada d'allò més agradable tot posant-se cecs a base de birres, putejant al walltrapa de turno i escoltant NOFX a tota castanya i va ser justament això, la musiqueta hardcore, el que ens va permetre accedir a l'interior d'una segona casa però per la porta aquesta vegada. Tot i el grup de neonazis xungus que hi havia al pis de dalt, la resta de penya era bona gent i van convidar-nos a unes birres i a compartir la seva festa. El Wood, com no, va participar-hi.








Una dutxa ràpida i al Sting falta gent (si, l'Sting es la disco fashion de Molde), on es van poder veure escenes tan lamentables com el ball del YMCA o la "Macarena" i la "Gasolina" a un país suposadament tan avançat com Noruega. Molta infrastuctura però la música cutre es troba a tot el món.

Després de la festeta a l'Sting, rés millor que uns "Guitar Hero" amb el Kimi Raikkonen i l'Oncle per acabar la nit!

Fins aviat!

Avui, lamentablement, ens deixa un dels mites que ha conviscut amb nosaltres en terres escandinaves. El mestre Wood ens deixa però també ens regala individus que mai haguéssim conegut i situacions que de cap manera haguéssim passat sense ell. Gràcies per tornar-nos una mica més malalts a tots. Poter a l'Arnau més.

A continuació us deixo amb la seva contribució a aquesta tasca informativa que estem duent a terme. 4 ratlles que va escriure ahir per la nit abans d'anar a dormir per empendre el viatge de tornada.

_________________________________

8.40

Yeah man, és per mi un honor escriure en aquest blog, formar part d'un percentatge ínfim d'una crema que ha arrassat i arrassarà més boscos que tot Galícia aquest estiu.

Eren les 4 de la matinada d'un 17 d'agost quan va sonar el meu despertador per començar l'odisea de marxar cap a Molde, ciutat que, sincerament, no genera expectatives turístiques a ningú que no estigui acostumat a calçar-se les xiruques i cantar "Oh pare Déu" a ple pulmó tot pujant al cim del Pedraforca.Simplement em limitava a pensar que al final de les més de vuit hores de viatge (amb tres escales: Bcn-Frankfurt-Oslo-Molde) hi trobaria "el colofón final" a les meves vacances en forma de whisky y noies rosses de bon veure. Efectivament.

Si bé Molde no és precisament una ciutat que ofereixi gaires alternatives a nivell cultural, és en l'apartat social on rau la gràcia. Suposo que com tot erasmus. Crema constant, alcohol, desnutrició i ressaca. Un etern cercle viciós que més enllà de disminuir a la mateixa velocitat que creix el mal de cap per les males barrejes de cervesa, ballantine's i vinatxo s'incrementa a mesura que coneixes pivons i freaks.

Perquè de freaks en trobes. I molts.

Molde no és una excepció. Amb una setmana he pogut constatar la varietat de persones estranyes que es poden arribar a concentrar en un bloc de pisos a 5 minuts de l'únic carrer per on transiten més de dues persones a la vegada per una mateixa cera en aquest indret.

En Kimet, segurament, ha estat una de les grans sorpreses que m'he trobat. Afable, sincer i atent, un noi que va nèixer a Corea, va crèixer a Oslo i va enfilar a estudiar a Molde, va ser una de les grans ànimes de la primera festa que vaig viure en aquesta fantàstica bombolla. Un tros de pà.

Però qui més m'ha estranyat ha estat l'Oncle Joe, sens dubte. Ample, llardós i poc amic de les paraules, és una de les grans personalitats que acompanyaran durant l'erasmus a aquests tres individus. I no perquè existeixi algun punt en comú que pugui motivar una relació d'amistat sòlida (més enllà de gorrejar la seva play-station amb el guitar hero i la seva televisió d'unes 24" que cuida i mima a la seva cova). Bàsicament perquè viu a dos portes del Meimut i comparteix menjador, cuina i, encara pitjor, lavabo i dutxa amb ells. Vaig arribar a saltar sobre el seu llit amb una guitarra elèctrica a les mans. Vaig arribar a sentir el seu alè. No ho recomano.

Entre la porta del Meimut i de l'Oncle Joe, però, hi ha una mena de persona encara més estranya que tots els altres. Xinès, de Shangai, treu menys el cap de l'habitació que l'Oncle. Ningú sap què hi fa allà tancat sempre. Què menja. Què pensa. Com es diu. És una mena d'espectre que saps que sempre hi és, però que mai podràs arribar a veure. El podreu veure en aquesta foto, és el nano de samarreta verda.

Més curiós encara és en Chris. Un paio obssesionat en l'ordre. En la mecànica. En el right-left-right-left. Mai una pasa desquadrada, una nota desafinada. Un pesat de collons (Per què hem de quedar a les 8.40 i no a les 9 o a les 9 menys quart?¿?). El Robot, com se'l coneix, és el president de l'Erasmus Student Network (ESN). I se sent el màxim responsable de portar a bon terme la integració i el sentiment de pertinença de totes les persones que han decidit venir fins a Molde a "estudiar". Durant la setmana que he passat en aquest bonic paratge no s'ha canviat cap dia la samarreta que el distingeix dels "novatos". És blava, porta un text en noruec i el color, el blau, indica que forma part d'una extensa xarxa de freaks que es dediquen a portar cada dia aquesta samarreta i es passen les hores taladrant a tota persona que s'ha desplaçat a Noruega per viure cinc mesos allunyat del dia a dia familiar. És un autèntic waltrapa.

Després de set dies intensos, carregats de vivències i de malaltia, m'he fet una idea del que envoltarà com a mínim fins Nadal al Molde Team. Noies desenfrenades, penúries econòmiques i alcohol. Encara hi ha molts més personatges curiosos per descobrir, però tampoc es tracta d'omplir aquest full en blanc virtual que no s'acaba mai. Simplement dir que, si podeu, agafeu uns dies de vacances i us apropeu a un lloc que, segur, no és pel seu atractiu cultural pel que brilla...

Wood's Nightmare Week :: Part 1

Perdoneu pel retard d'aquests últims dies però és que l'arribada del Wood a casa realment ha estat més revolucionària del previst. Com molts ja sabeu, el nano està fatal de la olla i això unit a que els integrants del Molde Team tampoc estem gaire fins, ha provocat una allau de vivències i de malalties. Amb una paraula: Brutal!

A les 13:30 el Wood feia acte de presència a l'aeroport de Molde-Arø i vam dirigir-lo al nostre acollidor pis de Fabrikkvegen per tal de que pogués establir-se mínimament. Posar el sofà a l'habitació, una dutxa ràpida i alguna cosa per menjar... el paio no podia haver escollit millor el moment per arribar: Pub-to-Pub Party.

El Pub-to-Pub Party és una festa típica de benvinguda en la qual l'objectiu simplement és anar de bar en bar bebent els màxims litres de birra possible. La primera parada va ser al Løckta, un bar espaiós i amb terrasseta anclat a primera línia de fjord. Un clàssic ja a aquestes alçades.


A continuació vam dirigir-nos al quinzè pis de l'hotel Seilet (aquell que sembla un veler tot de vidre) on l'Arnau va poder comprovar que realment Newton va encertar-la amb la teoria de la gravetat llençant algun que altre objecte contundent al fjord. La rua va continuar fins finalment arribar a l'altre gran clàssic de la ciutat, el ja estimat Sting. Si us he de ser sincer, tota la moguda aquesta del "correbars" no va motivar gaire a la parròquia dels erasmus i per tant els crujits catalans vam inculcar el nostre concepte de crew: Festa i de la bona a casa nostra.

De la birra es va pasar al spanish imported whiski i la cosa no va tardar en canviar. Mireu sino l'aspecte de la sala de ball amb la Helen from China perdent els papers per l'Arnau.



Una nit de les clàssiques, com les de casa, en família.

Ja som estudiants noruegs

Avui és un dia de resaca heavy així que no hi ha gaires ganes d'escriure, però volia regalar 2 imatges.

A la primera veureu el carnet d'estudiant de la Høgskolen i a la segona l'arribada del malalt per excel·lència: el Wood.

Visita pel pis

Ja fa tres dies que som a Molde i ja hem tingut temps per instalar-nos mínimament. Falten coses per millorar però tot arribarà.

Divendres vem tenir una arribada triomfal als apartaments de Fabrikkvegen 4. La nostra 'menthor', la Ingrid, ens va venir a recollir al "aeroport" (el de sabadell és més gran) i va començar a notar quin peu calçem al veure els més de 1oo Kg d'equipatge que portàvem (el màxim és de 20 Kg per persona...). Tot i això, els taxis d'aquí són Volvos d'aquests rollo Campo però 4x4, seients de pell i totes les pijades així que no va haver gaires problemes per encabir-hi els trastos. A l'arribar al portal de casa ens esperava una penya de la ESN (Erasmus Student Network) que venien a ajudar-nos amb les maletes... i vet aquí el drama... Va l'Omer from Pakistan i se li cau una de les bosses que anomenem de supervivència... 1 litre de Ballantine's escampat per terra! Ja només ens en queden 5 de litres :( Per sort el paio dui que anirà a Dinamarca a comprar-nos whiski. Més val.

Els pisos del carrer Fabrikkvegen són de sis habitacions, cadascuna amb clau individual i es comparteix la sala d'estar, cuina, dutxa, lavabo, etc. Això vindria a ser el passadís:

Les habitacions queden a l'esquerra i al fons es pot veure la sala d'estar, que consisteix en el següent:

Com es pot observar, de luxes els justos, però com a mínim tenim tele i minicadena d'algun engrescat que s'ho va comprar (d'això deu fer mil anys perque diguem que no és alta tecnologia) ja que en teoria els pisos venen pelats.

Les habitacions no estan malament. Seguint amb la tònica austera del pis però grans i espaioses.

A més, cada habitació disposa d'una mini zona de aseo personal compost per una petita pika, un mirallet i un ínfim armari on guardar colònies, sabó i "polvus talcu" i vaselina segons el cas.

Per acabar volia compartir amb el món una imatge. La imatge d'un home rodejat de tecnologia tot i estar a 3000 Km de casa. Subwoofer inclòs.