Excursió a Trollkirke

El passat dissabte es va fer una excursió conjunta amb tota la penya erasmus. L'objectiu a assolir era Trollkirke, o el que és el mateix, Troll church o Esglèsia troll. Trollkirke consisteix en una cova situada en una muntanya que es troba a 45 min en bus de Molde en la que hi ha una cascada d'uns 15 metres al seu interior. Fins aqui tot bé. La malaltia s'inicia quan al baixar de l'autocar descobreixes que et queden 4 km a peu fins l'esmentada cova i s'accentua quan just en aquell instant comença una pluja fina però incessant.

Al veure el rètol, el primer que fas es preguntar quan es tarda en recòrrer aquesta distància a peu. Segons l'Omer i algun parell més d'incoscients, en 2 horetes liquides el tema, cosa que en el fons et tranquilitza, ja que el desnivell vertical no és precisament poc pronunciat i penses que farem un rodeo per la muntanya.

I una polla.

El camí d'ascens a la cova és totalment vertical i en cap moment s'intenta anar tallant pel pendent per suavitzar l'agonia. Tot i això els drames no acaben aquí. Desgraciadament pel grup, existeix un estudiant de 38 pals procedent del Nepal que infringeix un ritme infernal que obliga inconscientment a la resta a seguir-lo.


Mullats, suats i extenuats arribem a l'entrada de l'admirada i a la vegada maleïda cova. 5 minuts de descans i es demanen voluntaris per entrar-hi. Com no, com que nosaltres disposem d'un físic envejable, ens oferim voluntaris juntament amb la Helen from China i el gavatxu awalltrapat from France. Pos ale, un parell de lots del Europris (el super més barat i extrany de la town) i cap dins.

Eus aquí quan hom pregunta per la figura del clàssic guia, però pel que sembla aquí a Noruega, o com a mínim a Molde, no existeix. Armat de valor i penetra en una cova que sembla un frigorífic únicament equipat amb unes llenternes de dubtosa qualitat. 4 relliscades, un parell de cops de cap i algun peu enfonsat a l'aigua i arribes al temple troll amb el salt d'aigua i la llum que es cola de l'exterior. Fantàstic.


Al sortir de la cova ets rebut com un heroi i les preguntes sobre la bellesa de l'interior t'abrumen. És el torn de que la resta de companys vagin entrant en grups de 5... això anirà per llarg... és el moment de menjar alguna cosa.

En el moment de l'àpat vam descobrir que el calçar-s'ho i el tunning és el que es porta. Res d'un parell d'entrepans, que va. Amanides, hotdogs amb mil extres, plats de pasta i yougurts. Si ja de per si l'experiència erasmus et fa valorar el menjar, aquest dia encara més. Quina enveja!

Amb alguna cosa a la panxa (ni molt menys plena) al Meimut i a mi ens va agafar un rampell de motivació i vam fer un últim ascens per entrar a unes grutes superiors i per tenir millors vistes. A mig camí vam trobar un altre accés a la cova a través d'una escala relativament assegurada a la roca. Els pantalons patien per possibles fugues provinents de l'intestí gros però vam superar la por i amb ella la prova. De mentres, l'Arnau feia de les seves.


El moment de la tornada també es fa dur ja que la pujada ja et queda lluny però encara recordes aquells moments agònics viscuts. Tot i això, arriba un punt que les cames tiren la tovallola i simplement has de vigilar d'assegurar els peus per no patir rotures del lligament lateral extern, lligament que per experiència fot un mal de collons quan te'l rebentes. Una horeta i ja erem a baix.

Per acabar amb la èpica excursió, va ser divertit assebentar-se que l'autocar de tornada no ens recollia fins les 5 de la tarda... Per sort, és per tothom sabuda la passió de l'Arnau per l'alta tecnologia i les engrescades en general, així que conectant l'Ipod al maxim volum als seus cascs super potents de Dj vam aconseguir uns altaveus amb el que fer una midgiadeta al mig d'un prat a l'estil la vaca de "Milka" tot escoltant Café del Mar. Us juro que va ser un dels moments més relaxants de les nostres encara curtes vides.


I en fi, arribada de l'autocar i de nou cap a casa fets uns pordioseros. Ens mereixiem una dutxa.