Viatge a Trollveggen
El dimecres passat va arribar a terres noruegues, per la meva personal satisfacció, la Mireia i com ja és habitual amb les visites vam programar una sortideta per conèixer millor la zona que cremem.
Després d'haver estat a Geiranger, Trollstigen i Altantic Road vam escollir visitar Trollveggen i la zona del riu Rauma. Concretament, Trollveggen és una paret vertical de més de 600 metres que segons diuen és la més alta d'europa.
Decidit el destí, vam reclutar la Diane i la Sarah i entre tots vam llogar una VW Transporter així en plan minibus, una imatge curiosa perque la fomuda fragoneta és gran de pebrots però per contra nomes tenia 2 files de seients i feia que 4 persones convisquéssin a la del darrera (espai just però correcte) amb la qual cosa teniem espai de sobres per transportar un cavall si ens venia de gust. Tot i això, tampoc podíem tenir motiu de queixa ja que com que som uns pedrotes vam oblidar-nos de reservar la frago amb antel·lació i encara gràcies que vem trobar aquella disponible després de patejar-nos 3 empreses de lloguer d'automòbils.
Després de les múltiples penúries i d'una hora d'espera a una benzinera de mala mort (Mauri tros de mamut em vas enganyar) vam enfilar la carretera direcció Andalsnes.
I vet aqui la famosa paret.
Després vem continuar endinsant-nos per la vall reseguida pel riu, contemplant el paratge i parant a fer fotos i el pedro de tant en tant.
Degut a la limitació de kilometratge que t'imposen els del lloguer, vam haver de fer mitja volta i vam quedar-nos amb les ganes d'arribar a un llac que hi havia a relatius pocs kilometres... Però per contra vam regalar-nos un bon dinar (dinar, sopar o com volgueu dir-li... que és considera quan menjes a les 5 de la tarda?) a l'únic restaurant d'Andalsnes que feia bona pinta.
Per acabar d'arrodonir la jornada, i tenint en compte que era divendres, que els divendres aqui són de festa obligada i que van arribar 2 litrets frescos de whiski escocés provinent de Barcelona vam veuren's obligats a assolir cert punt d'ebrietat i sortir, com no, al Sting.
Aprofiatré la ocasió per comentar un misteri per resoldre, un enigma per desxifrar, un dubte que ens persegueix. En la majoria de casos hom aconsegueix un bon nivell de cec tot fent unes copes en família en la intimitat que ofereix la nostra llar mentre s'escolta bona musiqueta. Doncs bé, aquest nivell asumible, controlat i relativament moderat s'en va a pendre pel sac quan es travessa la porta del Sting... Aquell local és realment la perdició. Un infern o paradís, segons es miri, de luxúria i ebrietat que provoquen imatges com les següents.
Una abraçada a tots i a totes. Seguirem informant!
I a tu Mireia, gràcies per venir!
Després d'haver estat a Geiranger, Trollstigen i Altantic Road vam escollir visitar Trollveggen i la zona del riu Rauma. Concretament, Trollveggen és una paret vertical de més de 600 metres que segons diuen és la més alta d'europa.
Decidit el destí, vam reclutar la Diane i la Sarah i entre tots vam llogar una VW Transporter així en plan minibus, una imatge curiosa perque la fomuda fragoneta és gran de pebrots però per contra nomes tenia 2 files de seients i feia que 4 persones convisquéssin a la del darrera (espai just però correcte) amb la qual cosa teniem espai de sobres per transportar un cavall si ens venia de gust. Tot i això, tampoc podíem tenir motiu de queixa ja que com que som uns pedrotes vam oblidar-nos de reservar la frago amb antel·lació i encara gràcies que vem trobar aquella disponible després de patejar-nos 3 empreses de lloguer d'automòbils.
Després de les múltiples penúries i d'una hora d'espera a una benzinera de mala mort (Mauri tros de mamut em vas enganyar) vam enfilar la carretera direcció Andalsnes.
I vet aqui la famosa paret.
Després vem continuar endinsant-nos per la vall reseguida pel riu, contemplant el paratge i parant a fer fotos i el pedro de tant en tant.
Degut a la limitació de kilometratge que t'imposen els del lloguer, vam haver de fer mitja volta i vam quedar-nos amb les ganes d'arribar a un llac que hi havia a relatius pocs kilometres... Però per contra vam regalar-nos un bon dinar (dinar, sopar o com volgueu dir-li... que és considera quan menjes a les 5 de la tarda?) a l'únic restaurant d'Andalsnes que feia bona pinta.
Per acabar d'arrodonir la jornada, i tenint en compte que era divendres, que els divendres aqui són de festa obligada i que van arribar 2 litrets frescos de whiski escocés provinent de Barcelona vam veuren's obligats a assolir cert punt d'ebrietat i sortir, com no, al Sting.
Aprofiatré la ocasió per comentar un misteri per resoldre, un enigma per desxifrar, un dubte que ens persegueix. En la majoria de casos hom aconsegueix un bon nivell de cec tot fent unes copes en família en la intimitat que ofereix la nostra llar mentre s'escolta bona musiqueta. Doncs bé, aquest nivell asumible, controlat i relativament moderat s'en va a pendre pel sac quan es travessa la porta del Sting... Aquell local és realment la perdició. Un infern o paradís, segons es miri, de luxúria i ebrietat que provoquen imatges com les següents.
Una abraçada a tots i a totes. Seguirem informant!
I a tu Mireia, gràcies per venir!
