Fins aviat!

Avui, lamentablement, ens deixa un dels mites que ha conviscut amb nosaltres en terres escandinaves. El mestre Wood ens deixa però també ens regala individus que mai haguéssim conegut i situacions que de cap manera haguéssim passat sense ell. Gràcies per tornar-nos una mica més malalts a tots. Poter a l'Arnau més.

A continuació us deixo amb la seva contribució a aquesta tasca informativa que estem duent a terme. 4 ratlles que va escriure ahir per la nit abans d'anar a dormir per empendre el viatge de tornada.

_________________________________

8.40

Yeah man, és per mi un honor escriure en aquest blog, formar part d'un percentatge ínfim d'una crema que ha arrassat i arrassarà més boscos que tot Galícia aquest estiu.

Eren les 4 de la matinada d'un 17 d'agost quan va sonar el meu despertador per començar l'odisea de marxar cap a Molde, ciutat que, sincerament, no genera expectatives turístiques a ningú que no estigui acostumat a calçar-se les xiruques i cantar "Oh pare Déu" a ple pulmó tot pujant al cim del Pedraforca.Simplement em limitava a pensar que al final de les més de vuit hores de viatge (amb tres escales: Bcn-Frankfurt-Oslo-Molde) hi trobaria "el colofón final" a les meves vacances en forma de whisky y noies rosses de bon veure. Efectivament.

Si bé Molde no és precisament una ciutat que ofereixi gaires alternatives a nivell cultural, és en l'apartat social on rau la gràcia. Suposo que com tot erasmus. Crema constant, alcohol, desnutrició i ressaca. Un etern cercle viciós que més enllà de disminuir a la mateixa velocitat que creix el mal de cap per les males barrejes de cervesa, ballantine's i vinatxo s'incrementa a mesura que coneixes pivons i freaks.

Perquè de freaks en trobes. I molts.

Molde no és una excepció. Amb una setmana he pogut constatar la varietat de persones estranyes que es poden arribar a concentrar en un bloc de pisos a 5 minuts de l'únic carrer per on transiten més de dues persones a la vegada per una mateixa cera en aquest indret.

En Kimet, segurament, ha estat una de les grans sorpreses que m'he trobat. Afable, sincer i atent, un noi que va nèixer a Corea, va crèixer a Oslo i va enfilar a estudiar a Molde, va ser una de les grans ànimes de la primera festa que vaig viure en aquesta fantàstica bombolla. Un tros de pà.

Però qui més m'ha estranyat ha estat l'Oncle Joe, sens dubte. Ample, llardós i poc amic de les paraules, és una de les grans personalitats que acompanyaran durant l'erasmus a aquests tres individus. I no perquè existeixi algun punt en comú que pugui motivar una relació d'amistat sòlida (més enllà de gorrejar la seva play-station amb el guitar hero i la seva televisió d'unes 24" que cuida i mima a la seva cova). Bàsicament perquè viu a dos portes del Meimut i comparteix menjador, cuina i, encara pitjor, lavabo i dutxa amb ells. Vaig arribar a saltar sobre el seu llit amb una guitarra elèctrica a les mans. Vaig arribar a sentir el seu alè. No ho recomano.

Entre la porta del Meimut i de l'Oncle Joe, però, hi ha una mena de persona encara més estranya que tots els altres. Xinès, de Shangai, treu menys el cap de l'habitació que l'Oncle. Ningú sap què hi fa allà tancat sempre. Què menja. Què pensa. Com es diu. És una mena d'espectre que saps que sempre hi és, però que mai podràs arribar a veure. El podreu veure en aquesta foto, és el nano de samarreta verda.

Més curiós encara és en Chris. Un paio obssesionat en l'ordre. En la mecànica. En el right-left-right-left. Mai una pasa desquadrada, una nota desafinada. Un pesat de collons (Per què hem de quedar a les 8.40 i no a les 9 o a les 9 menys quart?¿?). El Robot, com se'l coneix, és el president de l'Erasmus Student Network (ESN). I se sent el màxim responsable de portar a bon terme la integració i el sentiment de pertinença de totes les persones que han decidit venir fins a Molde a "estudiar". Durant la setmana que he passat en aquest bonic paratge no s'ha canviat cap dia la samarreta que el distingeix dels "novatos". És blava, porta un text en noruec i el color, el blau, indica que forma part d'una extensa xarxa de freaks que es dediquen a portar cada dia aquesta samarreta i es passen les hores taladrant a tota persona que s'ha desplaçat a Noruega per viure cinc mesos allunyat del dia a dia familiar. És un autèntic waltrapa.

Després de set dies intensos, carregats de vivències i de malaltia, m'he fet una idea del que envoltarà com a mínim fins Nadal al Molde Team. Noies desenfrenades, penúries econòmiques i alcohol. Encara hi ha molts més personatges curiosos per descobrir, però tampoc es tracta d'omplir aquest full en blanc virtual que no s'acaba mai. Simplement dir que, si podeu, agafeu uns dies de vacances i us apropeu a un lloc que, segur, no és pel seu atractiu cultural pel que brilla...