Viatge a Holanda :: Amsterdam
Amsterdam
3/3
3/3
3a i darrera part del viatge.
Si us he de ser sincer, el cansament va començar a fer fatiga a finals del nostre periple Leeuwardenc. Dormir en un matalàs inflable durant bastantes nits passa factura i la alimentació a base de Shoarma's i Falafels també. Desde aquí, el nostre petit anonimat, vull agrair a la mare d'en Josep Colet el parell de menjars amb els que ens va deleitar ( sí, vam coincidir amb la visita de la mare del Pepe i el seu Tito ).
Vam arribar a la conclusió que ja que les bicis ens havieen fet tant de servei a Leeuwarden, que millor que endurnos-les cap a la capital holandesa per acabar de fer el seu servei. Com que el viatge fins a la big city era en tren, les vam embarcar amb nosaltres.
Com que vam marxar en diumenge, vam tenir sort d'enganxar una petita oferta amb la que podiem viatjar amb preu especial i a sobre en primera classe ( no estem parlant d'un Concorde de la Air France direcció New York ). Dit i fet, en un parell d'hores i mitja ens vm plantar a l'arxifamosa "Central Station". L'hotel que vam agafar per passar les 3 darreres nits ens va sortir igual de preu que els tipics campings d'allà. El problema és que estava una mica fóra del cercle cèntric, però per això duiem les bicis.
Un cop instalats en un altre super hotel ( he perdut el compte de les estrelles que hem arribat a gaudir ) vam anar a menjar alguna cosa. El dia se'ns va tirar a sobre i vam anar a fer una cerveseta a una plaça animada del centre. Allà vam veure el partidàs del Gaúcho contra el Saragossa. Després d'això el cansament ens va invair el cos i vam anar a dormir entre llançols i flassades de seda de l'antiga xina amb bordats d'or blanc de l'antic imperi del país del sol neixent.
L'endemà vam feer una mica de turisme, sobretot vam anar pel centre. Vam estar a Damrak, la plaça Damm, veient els canals, passejant en bici i vam fer una petita parada de rigor al "Red light district" ( no penseu malament tampoc ). Un bon dinar al Kentucky Fried Chicken i a córrer. Vam entrar a moltes botigues de souvenirs per comprar 4 records en forma de encenedors i alguna altra cosa, res de l'altre món. Abans de dinar però ens vam trobar amb el Pepe que havia deixat a l'aeroport a la seva family i volia gaudir una mica més de la nostra visita.
Després de sopar, ens vam arreglar una mica i vam decidir sortir per comprobar de que estem parlant quan parlem de festa a Amsterdam. Al ser dilluns la cosa estava molt tranquila, però segons les indicacions d'un parell de mosses maques vam acbar petant a una discoteca a les 3 del matí on, en teoria, era lloc de peregrinatge de la gent més jove i universitària de la ciudad de los placeres. La veritat és que quan vam entrar no hi havia pràcticament ningú, però a mida que passàven els minuts allò anava omplint-se de gent i noies. Bona notícia, perquè mentir.
Tampoc va ser la millor nit de les nostres vides però ens ho vam passar força bé, vam conèixer a alguna mossa i a alguna cachonda holandesa. Com sempre passa en aquell país, una de les millors parts de la nit va ser la tornada en bici cap a l'hotel, jo anava de paquetón del Pepe i les carcallades van estar a l'ordre del dia durant tot el trajecte de tornada.
Aquella nit vam fer la pirula i vam sortejar les grans mesures de seguretat del complex hoteler per poder fer que el Pepe passés la nit amb nosaltres sense haber de pagar una habitació apart.Bé, va, ho diré, aquella nit abans de acabar de festa vam passar a fer la ruta màgica pel barri roig en plena ebullició de gent amb ganes de passar-ho bé amb noies regulades per les autoritats tant sanitàries com governamentals...però tampoc penseu malament. Per mirar, de moment, no es paga.
El tercer dia vam fer més turisme de tota mena. Vam visitar el "Vondel park" que ens queia molt a prop, el museu Van Ghogh, el barri adinerat i la zona més guapa de canals. Vam acabar el dia comprant els ultims records i regal per la Diane i vam despedir el Pepe que se'n tornava cap a Leeuwarden on ja tenia ganes de ser-hi per anar de festa. En Josep és en Josep.
Res més, sopar algo, fer la maleta i a dormir dóra que a l'endemà ens esperava un dia dur, però molt més dur del que ens pensàvem.
El trajecte de tornada cap a la nostra estimada i anyorada noruega va ser un calvari, el pitjor que hem patit tots en un aeroport dintre de les nostres curtes vides.
Primer de tot, al arribar a la guixeta de la Sterling.dk, la noia enss va dir que els nostres noms no apareixien en el sistema i que no podiem volar. Després de fer-li entendre que el paper que teniem era el de la reserva i que haviem de sortir per pebrots, va fer una petita trucada i ens va sobsanar el problemet. En teoria el nostre vol direcció Oslo sortia a les 9:35 i el que la noia ens havia donat sortia a les 9:00 desde la Gate M7. Raro que un vol sorti abans dora. Com que feiem tard per culpa de la incompetència de la noia i per ladelantament sorprenent del vol, vam arribar després de correr mitg aeroport i passar pel nous i estrictes controls de seguretat estúpids ( no es poden entrar colònies ni gels ni res que estigui en un enbas de més de 100 ml a l'equipatge de mà ) vam arribar a punt per embarcar. Un cop a la cua i apunt de pujar a lavió, la Isabel va fer un comentari que ens v fer baixar de l'hort. Aquell aparell curcador dels cels centreeuropeus tenia una destinació diferent a la que hauria de tenir, Copenaghen.
Estupefactes pel que estava succeint, li vam comentar a la noia del control de Boarding el que passava. Va fer una trucadeta a la inútil que ens havia cambiat els vols i no se li acudeix res més que agafar-nos els bitllets, trencar-los, llençar-los a la brossa i escriure'ns en un paper amb un boli B12. Ens diu, aneu corrents a aquesta porta i allà ja estan informats de l'error, només cal que arribeu i embarqueu, però de pressa ja que surt en 40 minuts. El que la noia no sabia i sí hauria de saber és que per anar a aquella porta haviem de sortir de la zona de embarcament i per tant, tenir el consequent drama. Res tu, corrent altra cop cap a la guixeta de la incompetent. Per sort, a priori, la xiqueta no hi era, però hi havia una altra. Ens demana els DNI's i treu els bitllets per l'Edu, el Mauri i la Isabel, a mi em crida i em diu : Vosté s'ha de quedar a terra, té el DNI caducat.
La meva paciencia va començar a defallir. Li vaigexplicar que era un error, que no m'hi havia fixat, que havia agafat molts vols i que no duia el passaport perquè me l'havia deixat. Res tu, que no. Finalment li vaig ensenyar el meu carnet d'estudiant norueg i va decidir comentar-li a una altra mossa que truqués a inmigració de Noruega per mirar si realment hi vivia allà. Com que noruega és un país com deu mana, en 2 minuts tot arreglat, bitllet i vinga a córrer altra cop. El sguent control de seguretat era més exhaustiu i més concurregut i vam perdre 15 minuts en passar-lo. Tal i com passa a "Solo en casa 2" les corradisses per l'aeroport van ser un espectacle.
A l'arribar a la definitiva porta d'embarc ens esperava encara un altra sorpresa. La gent no podia entrar a l'avió per un problema de seguretat. Ens van fer esperar la suficient estona com per perdre el seguent vol de Oslo a Molde. Ens van fer donar un passeig inutil en bus per la pista, passar un control de seguretat ( el 3r ) i a mi em van "cachear" a fondo, tot això escortats per policies amb metralletes que ens miraven com si fòssim terroristes. 1:35 minuts més tard el vol s'enlairava. Ens van regalar una cerveseta i unes minipringles per les molèsties ( té cullons el tema ). Un cop aterrats a Oslo ens van comunicar les seves disculpes i ens van informar que hi hauria un equip de persones de la Sterling.dk esperant-nos per arreglar les consequents molèsties i pèrdues de temps i vols. Això sí, abans de sortir de l'avió, altre cop a ensenyar el DNI's.
La cconclusió és que no ens esperava ningú i que la Sterling es va rentar les mans pel tema que haguéssim perdut el vol. Només ens van donar un paper conforme sí, el vol havia arribat amb retard per problemes de seguretat, i ja està. Si voliem tornar a Molde, haviem de pagar de la nostra butxaca un bitllet nou. Resumint, pèrdua de temps, de diners i de paciència per culpa d'una companyia en la que tots hem perdut la poca confiança que es pot tenir a una companyia aèria.
Per si de cas, unes fotos de la capital holandesa dels girasols, les amapoles, els molins, les llanures, els peanuts, el sexe regulat, les drogues tobes legalitzades i acollidor de 3 grans amics que disfruten de la vida més que ningú.
Gràcies per rebren's, i gràcies també als meus companys de viatge per fer que m'ho passés tant bé.
Vam arribar a la conclusió que ja que les bicis ens havieen fet tant de servei a Leeuwarden, que millor que endurnos-les cap a la capital holandesa per acabar de fer el seu servei. Com que el viatge fins a la big city era en tren, les vam embarcar amb nosaltres.
Com que vam marxar en diumenge, vam tenir sort d'enganxar una petita oferta amb la que podiem viatjar amb preu especial i a sobre en primera classe ( no estem parlant d'un Concorde de la Air France direcció New York ). Dit i fet, en un parell d'hores i mitja ens vm plantar a l'arxifamosa "Central Station". L'hotel que vam agafar per passar les 3 darreres nits ens va sortir igual de preu que els tipics campings d'allà. El problema és que estava una mica fóra del cercle cèntric, però per això duiem les bicis.
Un cop instalats en un altre super hotel ( he perdut el compte de les estrelles que hem arribat a gaudir ) vam anar a menjar alguna cosa. El dia se'ns va tirar a sobre i vam anar a fer una cerveseta a una plaça animada del centre. Allà vam veure el partidàs del Gaúcho contra el Saragossa. Després d'això el cansament ens va invair el cos i vam anar a dormir entre llançols i flassades de seda de l'antiga xina amb bordats d'or blanc de l'antic imperi del país del sol neixent.
L'endemà vam feer una mica de turisme, sobretot vam anar pel centre. Vam estar a Damrak, la plaça Damm, veient els canals, passejant en bici i vam fer una petita parada de rigor al "Red light district" ( no penseu malament tampoc ). Un bon dinar al Kentucky Fried Chicken i a córrer. Vam entrar a moltes botigues de souvenirs per comprar 4 records en forma de encenedors i alguna altra cosa, res de l'altre món. Abans de dinar però ens vam trobar amb el Pepe que havia deixat a l'aeroport a la seva family i volia gaudir una mica més de la nostra visita.
Després de sopar, ens vam arreglar una mica i vam decidir sortir per comprobar de que estem parlant quan parlem de festa a Amsterdam. Al ser dilluns la cosa estava molt tranquila, però segons les indicacions d'un parell de mosses maques vam acbar petant a una discoteca a les 3 del matí on, en teoria, era lloc de peregrinatge de la gent més jove i universitària de la ciudad de los placeres. La veritat és que quan vam entrar no hi havia pràcticament ningú, però a mida que passàven els minuts allò anava omplint-se de gent i noies. Bona notícia, perquè mentir.
Tampoc va ser la millor nit de les nostres vides però ens ho vam passar força bé, vam conèixer a alguna mossa i a alguna cachonda holandesa. Com sempre passa en aquell país, una de les millors parts de la nit va ser la tornada en bici cap a l'hotel, jo anava de paquetón del Pepe i les carcallades van estar a l'ordre del dia durant tot el trajecte de tornada.
Aquella nit vam fer la pirula i vam sortejar les grans mesures de seguretat del complex hoteler per poder fer que el Pepe passés la nit amb nosaltres sense haber de pagar una habitació apart.Bé, va, ho diré, aquella nit abans de acabar de festa vam passar a fer la ruta màgica pel barri roig en plena ebullició de gent amb ganes de passar-ho bé amb noies regulades per les autoritats tant sanitàries com governamentals...però tampoc penseu malament. Per mirar, de moment, no es paga.
El tercer dia vam fer més turisme de tota mena. Vam visitar el "Vondel park" que ens queia molt a prop, el museu Van Ghogh, el barri adinerat i la zona més guapa de canals. Vam acabar el dia comprant els ultims records i regal per la Diane i vam despedir el Pepe que se'n tornava cap a Leeuwarden on ja tenia ganes de ser-hi per anar de festa. En Josep és en Josep.
Res més, sopar algo, fer la maleta i a dormir dóra que a l'endemà ens esperava un dia dur, però molt més dur del que ens pensàvem.
El trajecte de tornada cap a la nostra estimada i anyorada noruega va ser un calvari, el pitjor que hem patit tots en un aeroport dintre de les nostres curtes vides.
Primer de tot, al arribar a la guixeta de la Sterling.dk, la noia enss va dir que els nostres noms no apareixien en el sistema i que no podiem volar. Després de fer-li entendre que el paper que teniem era el de la reserva i que haviem de sortir per pebrots, va fer una petita trucada i ens va sobsanar el problemet. En teoria el nostre vol direcció Oslo sortia a les 9:35 i el que la noia ens havia donat sortia a les 9:00 desde la Gate M7. Raro que un vol sorti abans dora. Com que feiem tard per culpa de la incompetència de la noia i per ladelantament sorprenent del vol, vam arribar després de correr mitg aeroport i passar pel nous i estrictes controls de seguretat estúpids ( no es poden entrar colònies ni gels ni res que estigui en un enbas de més de 100 ml a l'equipatge de mà ) vam arribar a punt per embarcar. Un cop a la cua i apunt de pujar a lavió, la Isabel va fer un comentari que ens v fer baixar de l'hort. Aquell aparell curcador dels cels centreeuropeus tenia una destinació diferent a la que hauria de tenir, Copenaghen.
Estupefactes pel que estava succeint, li vam comentar a la noia del control de Boarding el que passava. Va fer una trucadeta a la inútil que ens havia cambiat els vols i no se li acudeix res més que agafar-nos els bitllets, trencar-los, llençar-los a la brossa i escriure'ns en un paper amb un boli B12. Ens diu, aneu corrents a aquesta porta i allà ja estan informats de l'error, només cal que arribeu i embarqueu, però de pressa ja que surt en 40 minuts. El que la noia no sabia i sí hauria de saber és que per anar a aquella porta haviem de sortir de la zona de embarcament i per tant, tenir el consequent drama. Res tu, corrent altra cop cap a la guixeta de la incompetent. Per sort, a priori, la xiqueta no hi era, però hi havia una altra. Ens demana els DNI's i treu els bitllets per l'Edu, el Mauri i la Isabel, a mi em crida i em diu : Vosté s'ha de quedar a terra, té el DNI caducat.
La meva paciencia va començar a defallir. Li vaigexplicar que era un error, que no m'hi havia fixat, que havia agafat molts vols i que no duia el passaport perquè me l'havia deixat. Res tu, que no. Finalment li vaig ensenyar el meu carnet d'estudiant norueg i va decidir comentar-li a una altra mossa que truqués a inmigració de Noruega per mirar si realment hi vivia allà. Com que noruega és un país com deu mana, en 2 minuts tot arreglat, bitllet i vinga a córrer altra cop. El sguent control de seguretat era més exhaustiu i més concurregut i vam perdre 15 minuts en passar-lo. Tal i com passa a "Solo en casa 2" les corradisses per l'aeroport van ser un espectacle.
A l'arribar a la definitiva porta d'embarc ens esperava encara un altra sorpresa. La gent no podia entrar a l'avió per un problema de seguretat. Ens van fer esperar la suficient estona com per perdre el seguent vol de Oslo a Molde. Ens van fer donar un passeig inutil en bus per la pista, passar un control de seguretat ( el 3r ) i a mi em van "cachear" a fondo, tot això escortats per policies amb metralletes que ens miraven com si fòssim terroristes. 1:35 minuts més tard el vol s'enlairava. Ens van regalar una cerveseta i unes minipringles per les molèsties ( té cullons el tema ). Un cop aterrats a Oslo ens van comunicar les seves disculpes i ens van informar que hi hauria un equip de persones de la Sterling.dk esperant-nos per arreglar les consequents molèsties i pèrdues de temps i vols. Això sí, abans de sortir de l'avió, altre cop a ensenyar el DNI's.
La cconclusió és que no ens esperava ningú i que la Sterling es va rentar les mans pel tema que haguéssim perdut el vol. Només ens van donar un paper conforme sí, el vol havia arribat amb retard per problemes de seguretat, i ja està. Si voliem tornar a Molde, haviem de pagar de la nostra butxaca un bitllet nou. Resumint, pèrdua de temps, de diners i de paciència per culpa d'una companyia en la que tots hem perdut la poca confiança que es pot tenir a una companyia aèria.
Per si de cas, unes fotos de la capital holandesa dels girasols, les amapoles, els molins, les llanures, els peanuts, el sexe regulat, les drogues tobes legalitzades i acollidor de 3 grans amics que disfruten de la vida més que ningú.
Gràcies per rebren's, i gràcies també als meus companys de viatge per fer que m'ho passés tant bé.
0 Comments:
Post a Comment
<< Home